Aquest darrer cap de setmana d'estiu, 18 i 19 de setembre, vam anar cap el Vallibierna. Tot va sorgir perque el nostre amic Sergi, company en els darrers temps de les sortides a la muntanya, volia fer un 3000. Vam pensar que el Vallibierna era una bona opció. Així que dit i fet. Amb places reservades al refugi de Cap de Llauset, cap allà que vàrem anar.
La ruta fins a on es deixa el cotxe, no es pas curta. Cal agafar direcció Lleida, passar El Pont de Suert, Vilaller i a l'alçada de Senet prendre direcció Aneto tot remuntant una pista de 10 km que ens portarà a l'entrada del tunel més tètric que un pot veure, fins i tot amb portes. Pista i tunel que van ser construits per Endesa per la construcció de l'embassement de Llauset, allà on abans només hi havia un petit llac de muntanya i que va ser la darrera obra hidroeléctrica del Pirineu. Un cop travessat el tunel, comença la muntanya. Aquesta vegada, a més a més, encara resultaba mes trist i colpidor perque donat el mal temps que feia a l'exterior, el tunel estaba plé de boira. Aparcats els cotxes i preparats nosaltres, ens vam dirigir a un altre petit tunel que porta a l'inici veritable del camí, marcat com a GR i que es dirigeix a la cua de l'embassement. Camí ampli en el seu primer tram, i després ja corriol, sense complicacions, excepte en un tram que algú ha considerat perillós perque l'han equipat amb un passamà d'acer.
Al arribar al final de l'embassement, passem per una passera, el torrent que baixa de Botornàs, i en franca pujada s'arriba a l'estany i cabana de Botornàs. Aquest ja sí, un estany de veritat. El camí en poc menys de 1:30 des del cotxe ens deixa en el magnific refugi de Cap de Llauset, que pertany a la FAM, on vam arribar una mica xops. Aixugats i canviats, un cop fet el checking, vam sopar, molt bé per cert, i a dormir fins l'endemà.
Amb les primeres llums del dia i ben esmorçats comencem la nostra ruta. S'ha de seguir encara el GR en direcció al Coll de Vallibierna, fins arribar a una bifurcación que marcada amb un pal indicador dirigeix, o bé cap a Angliós o bé cap al pic, aquesta darrera a l'esquerra.
En poca estona arribem a un imponent caos de pedres i blocs que amaga els estanys de la Coma Arnau, que queda tancada pel nostre objectiu. Saltant de bloc en bloc i grimpant petits murs, sempre per un camí ben fitat, s'arriba a la base del cim que es guanya per un serpentejant corriol, aquesta vegada plé de neu granulada, i que feixugament ens deixa en la cota Est de Vallibierna a 3030 mts. La intenció inicial era anar per la cresta fins al cim, i continuar segons les condicions i l'atreviment fins a la Tuca de Culebras pel Pas del Cavall, però excepte el Sergi, l'Alex i la Kat, que van coronar el pic principal i van tornar, la resta vam decidir, per la presencia de gel a la cresta quedar-nos a l'inici.
Les vistes son espectaculars. De dreta a esquerra, Besiberris, Russell, Tempestades, Salenques, Aneto, Maladeta. Més a l'esquerra Perdiguero, Posets, més enllà Monte Perdido. Per que seguir amb la lista.
Un petit mos i tornada pel mateix camí.
Enhorabona! Llàstima de no poder fer la travessa pel Culebres, aquest Agost vam fer aquesta travessa amb millors condicions méteo.
ResponElimina