Feia molt temps que buscaba la manera de digitalitzar les caixes de diapositives que tenim a casa. Demanar-ho a una empresa resulta força car. Comprar un scanner especial per fer-ho seria tenir després un altre estri ocupant espai i acumulant pols, així que anaba rumiant i rumiant i durant aquestes vacances que vaig tenir temps vaig fer una prova. Projectar les diapositives en una pantalla i fer una foto amb la camara digital col·locada en un tripode per tal d'evitar moviments innecessaris. Donat que l'experiment no va resultar del tot malament m'he decidit a compartir-ho amb vosaltres!
I un d'aquests records era el viatge a Perú de l'any 2001! Acompanyats d'en Manel, en Carles, en Jordi i la Olga, vàrem marxar un llunyà 31 de juliol de 2001! Ens anem cap a Perú, via Amsterdam i Aruba, i arribem a Lima, una tarda de dissabte, quan ja enfosqueia. Ens va instal·lar en un hotelet del barri de Miraflores i vam anar a sopar. L'endemà vam coneixer com de grisos son els dies en la vora del Pacific durant el mes d'agost! Però unicament va ser unes horas, perque un autocar de la Cruz del Sur ens va portar en un viatge nocturn a un dels nostres principals objectius a Perú, que no era sino fer una mica d'andinisme i pujar algun nevado. Així que cap a Huaraz amb tots els petates de muntanya. En Jordi i l'Olga ens van acompanyar, però van marxar aviat quedant en retrovar-nos 8 dies després novament a Lima per continuar plegats el nostre viatge!
Ens vam allotjar al Ezama Lodge, la casa d'hostes de l'Emilio, persona encantadora i amb qui encara ens enviem mails! Més ara amb aquesta puta pandemia!
La primera sortida de muntanya que vam fer, va ser una petita aclimatació, sortint a peu de la mateixa Huaraz per veure un temple! Ja l'alçada es deixaba notar, doncs no cal oblidar que Huaraz ja es troba a 3052 metres i vam pujar fins els 4000 mts.
La segona sortida ens va portar a la quebrada de Pumashimi per pujar el Nevado Pastoruri de 5240 mts. Una muntanya força turística i que atrau a molts limeños, però que molts son incapaços de pujar-hi pel mal de cap. Nosaltres vam veure alguns d'aquests. Be, val a dir que en l'actualitat, la rimaya està força malmessa per culpa del canvi climàtic i el govern peruà a prohibit la seva ascensió. Realment va ser un paseig que ens va permetre veure el grup dels Nevados de Pongos i veure també magnífics exemplars de la Puya Raimondi, una parent de la pinya, que floreix cada 100 anys i que un cop ho fa, mora!
I ja per fi va arribar el dia de sortir a la Cordillera Blanca. El nostre objectiu va ser el modest però no menys impressionant Nevado Pisco de 5752 mts, vei dels gegants Huscaran i Huandoys i que ofereix unes vistes d'allò més imponents. Amb la companyia d'en Roger Manrique que ens faria de guia, vam sortir en una mobilidad de Huaraz, camí del Parc Nacional del Huascaran. Un cop registrats a l'entrada del parc, en un llogaret anomenat Cebollapampa, ja vam començar a caminar, guanyant alçada progresivament fins arribar al camp base comú pels tres pics, i que es troba a 4680 mts, en unes 3-4 hores de camí. L'endemà de camp base a camp morrena a 4850 mts en altres 4 hores, després d'atravessar, pujar i baixar una immensa morrena glacial. El lloc on està instal·lat el camp morena, resulta gèlid, tant pel cos com er l'ànima, doncs fa molt fred i també hi ha unes poques plaques que recorden morts a la muntanya. Vam instal·larnos i l'endemà a les 4:00 unicament en Carles i jo mateix amb el Robert, el gia, vam sortir cap a cim. La Gema i en Manel tenien una mica de soroche com es coneix en questes contrades al mal d'alçada. Vam anar guanyant alçada fins arribar al coll a 5400 mts d'alçada. Aqui les vistes son de les que no s'esboren mai dels ulls! però ja vam notar que tindriem dificultats, doncs el vent era a vegades molt fort i impossibilitaba a marxa. Vam inenar arribar al mur de 40º que dona acces al cim però per consell d'en Robert, vam decidir girar cua! Quan vam arribar de nou a camp morena, en Manel i la Gema ja es trovaben millor i havien recollit les tendes, així que de seguit vam tirar cap a camp base. Una tarda tirada al sac descansant i l'endemà cap a Huaraz, passant per la llacuna de Yanganuco, formada per les llagrimes del princep Huscaran i la princessa Huandoy, enamorats i separats per sempre, un cop convertits en gel; Cebollapampa i Yungay, que havia estat arrasat en el terratremol d'Ancash l'any 1970, per un allau de pedra i gel provinent de Huscaran.
Així vam arribar a Huaraz, ben satisfets i amb ganes d'una dutxa un bon sopar i l'endemà cap a Lima per retrovar-nos i seguir la nostra aventura!
Inspeccionant l'entrada en la glacera per l'endemà!
Per acabar recalcar que les fotografies son preses directament de les diapositives que en aquell temps feria! Demanar doncs disculpes a tots aquells que amablement heu perdut el temps mirant el repor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada