27-9-2025
DESCRIPCIÓ DE LA RUTA
Desprès de tres dies de relax, visitant Oloron Sainte Marie, Pau i Saint Gaudens, ens hem desplaçat a la Vall d'Aran. Ens espera la sortida reina de les vacances. El Tuc de Maubèrme, catalogat com una de les 50 muntanyes més maques del Pirineu, un cent cims essencial de la FEEC, en definitiva una de les grans muntanyes de la Vall d'Aran, que domina des del seu cim a totes les veïnes, com el Pic de Serra Nauta, el Barlonguere o el mateix Mont Valier! No us ve de gust venir a pujar amb nosaltres? Calceu-vos unes bones botes i som-hi!
Com que haviem llegit en diferentes resenyes, que l'ample canal d'accès al cim té certa dificultat, vam decidir fer la pujada amb un guia de muntanya. Ens vam possar en contacte amb la companyia de guies "Camins" i el divendres dia 26 ens vam coneixer. En Manel era el nostre guia. Vam acordar trajecte, material i horari i ens vam acomiadar fins al matí següent.
A les 7:30 de dissabte 27 ens passava a recollir pel nostre allotjament. Cal dirigir-se fins a Salardú, prendre el trencall a Baguerge i agafar una pista, unicament apta per vehicles 4x4 o per gent poc amant del seu cotxe. La pista en un recorregut de 7 km, ens deixa a la Cabana de Calhaus, on hi ha un petit espai per 3 o 4 vehicles. I en cas de necessitat, la cabana es troba en perfecte estat. Retrocedim uns metres per la pista i agafem un corriol a la dreta, marcat amb una fita, i que presenta una forta inclinació, així com qui no vol la cosa i les cuixes comencen a cremar. Anem guanyant metres pel Barranc dels Calhaus i sortim quan ja ens agafa el sol a la Cometa de Montoliu. En una poca estona més, arribem a l'estany de Montoliu. Un lloc idilic. Ja estem a 2373 metres, amb 10,7 hectàrees. Aqui fem una primera aturadeta per recuperar forces. Cal anar seguint el camí de pujada, tenint com a següent objectiu el Coll de Maubèrme o Coth de Maubèrme com diuen en occità. Arribem al coll, exactament 200 metres més alt que el llac, 2573 metres. Aquí es comença una llarga diagonal, que va donant la volta al pic, per un corriol, a vegades de bon fer, a vegades per tartera, que ens deixa a l'entrada d'una gran canal coronada per dos gendarmes Fins allà tenim que pujar, més o menys 280 metres de desnivell. Orientada com està a nord, aquesta cara ombrivola, encara te restes de la neu caiguda i plaques de gel, que cal vigilar, doncs interrumpeixen el camí i ens obliga a buscar les millors passes i anar amb tota l'atenció, doncs una caiguda en aquest terreny no es ensurt, es mort! Metre a metre anem aconseguint el nostre objectiu que es situar-nos al peu dels dos gendarmes, buscar la paret que tanca la canal, vorejar-la i ja estem al cim, coronat per dos immenses fites. Molt i molt contents ens fem les fotos de rigor i d'acord amb en Manel, decidim anar a menjar al coll i escollir una opció per tornar.
La baixada, la encarem amb tota la precaució del mon, fins a sortir de la canal i arribar al coll, on menjem l'entrepà, que sap a glòria. En aquest punt decidim anar-nos a buscar una pista, que sense perdre gens d'alçada, es dirigeix cap a les mines del Plan de Tor i les mines de la Reparadora. Es en aquest moment que veiem als nostres peus l'arriu Unhola, d'un esplendid color vermell, per la quantitat de ferro que hi ha a la zona i que explica l'existencia de les mines. Unes mines explotades fins a la decada dels 60 del segle XX. Finalment el camí devalla totalment, i cau sobre la pista principal, que en poc menys de 2 km en porta al cotxe en el llogaret de Calhaus.
Fem la pista de baixada i ens apropem a Vielha, on ens acomiadem d'en Manel, un jove guia, que ens ha portat pel millor camí possible, a coronar una gran muntanya! Moltes gràcies Manel, pels consells, l'ajut en algun moment i per les fotos.
DADES TÉCNIQUES
Fotografies fetes amb: càmera I Phone 15 i càmera Panasonic DMC-SZ10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada